Tobias Iaschuk (company): Aquesta és una història que em va contar la meua iaia quan
jo tenia 6 anys (2005) a Argentina.
Me la va contar abans de dormir-me en el llit i a penes se li podia veure la cara. Estava a punt
d’anar-me cap Espanya i és el millor regal que pot donar una iaia, una història que la
recordaré sempre.
EL MISTERI DEL PONT DE LA MANSIÓ
Feia més de 2 mesos que al poble no es veia llum solar. Com si fóra una maledicció al poble no
eixia el sol provocant una nit eterna i cada vegada més freda.
No era un poble gran, hi havia pocs habitants però tots tenien els seus aliments, els seus animals i,
malgrat la pobreça, eren llars feliços, excepte la mansió. La mansió estava a l’altra banda del riu,
s’accedia creuant un pont gegant de fusta però mai anaven allí. Era una zona molt plena d'arbustos
i matolls que feia que qui els travessa es perdera. No n’hi havia cap animal, cap persona, cap senyal
de vida. Era una mansió super vella, feta en fusta sense pintura i amb les finestres sempre tancades,
ningú del poble havia vist mai eixir alguna ànima d’aquella mansió, ni siquiera una mísera senyal de
vida com llum per la finestra o fum per la xemeneia.
En un moment d’eixa eterna nit, l’únic gos que n’hi havia al poble va sentir amb la seua avançada
oïda un soroll que només ell era capaç de sentir-ho, de segur que era un conill o un ratolí, i com
el gos estava famolenc va saltar la tanca i va començar a córrer cap on venia el soroll, directament
de la mansió… El gos va baixar al riu, el va creuar nadant i va tornar a pujar però aquesta vegada
al costat de la mansió. El poble sencer va escoltar els seus lladrucs demanant auxili. La seua ama,
que el va reconéixer immediatament eixí de sa casa i va anar corrent fins al pont a on de cop es
van deixar de sentir els lladrucs. La xiqueta mai havia estat tan a prop de la mansió, sempre li havia
fet por. Va tomar aire i va començar a creuar el pont. Quan arribà a la meitat la xiqueta no va poder
contenir les ganes i va explotar a riure en mig del pont.
- Auxili! No puc parar de riure! Hahahahaha!!
Els seus pares, preocupats, que no sabien que estava passant van anar cap ella i la van agafar per
tornar-la al costat del poble. A punt d’arribar a terra els dos pares es van mirar als ulls i a la vegada
van començar a plorar de la risa. Amb tota la família tirada a terra cridant a riallades van eixir els
veïns de les seues cases i es van apropar fins a ells. La xiqueta va poder alçar-se i va explicar
malament que el seu gos estava a l’altra banda del pont i que a l'intentar creuar-lo els va entrar
un atac de risa.
Ningú la va poder creure i un per un van començar a creuar el pont per intentar tornar al gos i un
per un van anar caient de risa en mig del pont. No podien eixir, es quedaven en mig del pont amb
un atac de risa que no podien quasi moure. Ho havien intentat tots menys un xiquet, l’únic que no
comprenia per què tots estaven morint-se de la risa. Aleshores el xiquet va pensar que el pont
estava maleït i va travessar pel riu. No li va passar res. 
Una vegada al costat de la mansió va veure al gos entrant per un forat, el va seguir. La mansió per dins
estava totalment buida i fosca i feia molt de fred, no era una mansió agradable en la qual va estar
molt de temps, aleshores el xiquet va agafar al gos i se’n va anar corrent de la mansió per la por que
li donava.
Tenia tanta por que se’n va oblidar de travessar pel riu i va creuar pel pont. A l'arribar a la meitat va
caure i va començar a riure com estava tot el poblat damunt i al costat del pont. El gos era l’únic ser
viu damunt del pont que no sentia cap problema.
Tots estaven a punt d’ofegar-se i la xiqueta va cridar al seu gos des del sòl per a intentar tocar-ho.
El gos va apropar-se a ella que estava en ple ata de risa i va començar a passar-li la llengua per la
cara, pel coll i després per la panxa, fins que va terminar de riure.
El gos havia acabat amb l’atac de risa! Havia d'acabar amb el de tots, aleshores la xiqueta li va
senyalar a tots els que estaven ofegant-se de la risa i el gos va començar a xuplar-los a tots.
Una vegada va tornar tot a la normalitat van decidir tornar tots a les seues cases i no tornar a creuar
el pont que es va quedar amb el nom de pont maleït.
L’únic que sabia que tot açò no era cap maledicció, era el gos. El gos havia anat al principi a la
recerca d'aliments cap a la mansió i es va perdre. Una vegada el xiquet el va rescatar va poder
menjar centenars i centenars de formigues que tenien tots els habitants al coll, panxa, braços...
Ara el gos no tornaria a passar més fam, sabia que podia anar al pont formiguer i menjar totes
les formigues que vulga.
Components del grup:
Lucía Tello Máñez
Nerea Torres Luján
Tobías Iaschuk
Jesús Pérez
Joan Francesc Mira i Casterà (Valencia, 1939) és un escriptor, antropòleg i sociòleg espanyol.
