Assaig

Feminisme i avortament

Des de l'època més primitiva, la humanitat ha viscut en un món en què l'home complix la funció de fortalesa, superioritat, defensa i guia; mentres que la dona s'encarrega de l'atenció de la llar i la família, es manté al marge i obediència de la presència masculina i, per tant, dependent d'ella.

Tota decisió d'una dona ha necessitat sempre l'aprovació per part d'una figura masculina per a reconéixer la seua validesa. És per això que les dones sempre s'han sentit inferiors i inútils sense la companyia d'un home.

Entre una altra de les grans labors adjudicades per la societat, les dones dediquen la seua vida a la criança dels seus fills i filles, l'acció de la qual ha de ser acceptada amb gran orgull i admiració, mai amb rebuig independentment del que la protagonista, la dona, pense o vullga. Este pensament ha sigut fortament difós en la societat per l'Església catòlica, qui ha anul·lat greument els drets femenins.

No obstant això, les dones no ens hem detingut davant de tal discriminació patriarcal, la qual cosa ha provocat milers de morts en tot el món només amb tal de lluitar pels nostres drets. Molts d'estos, com el dret a votar, a l'avortament en alguns països, el divorci, etc., s'han aconseguit per la gran quantitat d'unions, manifestacions i protestes contra una vida indigna motivada per haver nascut d'un gènere que mereix el mateix respecte que el seu contrari.

Com a conclusió, és molt important que tinguem en compte el tema de la igualtat en el nostre dia a dia. Canviar el present per a generar un futur lliure de masclisme està en les nostres mans. Tots i totes mereixem llibertat i igualtat de drets.

Idees agafades de: https://www.elsevier.es/es-revista-debate-feminista-378-articulo-etica-feminista-etica-femenina-aborto-S0188947816300044

Obra de teatre

Títol: “Ara saps el que es sent”

Autora:Clara Pérez

5 Personatges:

1. Braulio (Guillem Clemente): Xic inconscient el qual gaudeix ferint, pensa que és graciós.
2. Douglas (Tobías Iaschuk): Amic de Braulio que no es deixa portar per les idees d’aquest.
3. Alejandro (Lucía Tello): Xic just que ama als animals.
4. José (Nerea Torres): Amic de Alejandro.
5. Joel (Tobías Iaschuk): Amic de Alejandro i José.

Ambientació: Carreró apenes allumbrat  i molt brut.

Introducció: Braulio y Douglas, es troben emprenyats en un carreró quan veuen passar un gatet,

el qual atrapen per a entretindre’s.

Braulio (Sentat en uns calaixos en el mig del carreró): Que avorriment! Hui és un dia d’eixos en

els quals no passa res, a veure si ocorre alguna cosa per a divertir-nos.

Douglas (Sentat  front a Braulio): No sé, anem a jugar a fútbol, sentats en aquest carreró no crec

que puguem fer alguna cosa divertida.

Braulio alça el cap i veu que por la teulada va passejant un gatet i amb un somriure li fa senyes

amb la mà a Douglas per a que li espere, s’alça e ix del carreró, regresant uns minuts més tard

amb un envase a la mà.

Douglas (Estranyat): I ara a tu que et passa?

Braulio (Somrient mentres mou en la seua mà el envàs): ja sé com ens anem a divertir, atrapem

al gat.

Douglas: El gat, Braulio? Deixa a eixe animal en pau, no veig divertit banyar  un gat, no vaig a

atrapar a ningú, si vols fes-ho tu.

Braulio (Molest): Ay però tan covard! Lleva’t del mig que vaig a atrapar al gat, però tu te’n vas

d’aci, no vas a quedar-te per a veure al millor part, fora!

Douglas (Resignat): Bé, me’n vaig, tampoc es que m’agrade ser còmplice de les teues bogeries.

Douglas ix del carreró i Braulio aconseguix atrapar el gatet, comença acariciar-lo i el gat confia

en ell, de sobte Braulio el posa enmig de les seus cames sentat en el pis i sostenint-lo un poc

comença a banyar-ho amb el líquid del envas, el gat comença a posar-se nerviós tratant de

fugir, però Braulio no el deixa.

Finalitza omplint-ho de gasolina i col·loca una corda en el seu coll lligant-ho a un post, el

gat maula asustat, intentant fugir. Els seus maulets criden l’atenció de Alejandro.

Alejandro (Alerta): Què passa?  Eixe gat no deixa de maular?

Joel (encollint-se de muscles): No sé

José (També estranyat): És molt raro, anem a vore.

S’alcen els tres i caminen cap a on senten al gatet i al veure a Braulio a punt de encendre un

misto, corren a evitar-ho.

Alejandro (Agitat): Que fas? Paraa!

Joel (Corrent  cap a Braulio i mantenint-lo lluny del gatet): Aparta’t del animalet, criminal,

anaves de cremar-ho?

José (Corre a deslligar el gat el qual està molt asustat, li lleva la corda del coll i el deixa ir):

Vamos gatet, ix d’ací nosaltres ajustarem comptes amb aquest mal nascut.  

Braulio (Molest i encarant-se a Alejandro): Perquè vos fiqueu? El gat és vostre?

Alejandro (Encarant-se): No és nostre, però. Què et penses que perquè siga un animal,

no s’espanta, no li dolen les coses?

Braulio (Irònic): Sol estava una miqueta espantat. I a qui l’importa?  

Joel (Molest): M’importa a mí, tarat, vas a vore ara…

Joel presa al xic dels braços forcejant amb el i el dirigeix a José.  

Joel (Forcejant amb Braulio): José agafa la gasolina que encara queda i posar-la sobre ell,

li farem el mateix que el pensaba fer-li al gatet.

Alejandro (Rient-se): Molt bona idea, espera que vaig a per la corda.

José comença a ruixar-lo, mentres Alejandro col·locaba la corda en el seu coll i Joel el

sostenia, sense deixar de forcejar aconsegueixen sotmetre-ho i lligar-ho al post.

Braulio (Molt espantat): Esteu bojos? Penseu cremar-me viu?

Alejandro: Perquè no? Solament  estás una miqueta espantat, i no ets de ningú de nosaltres.

Que ens importa?

Joel presa un misto apropant-se a Braulio com si el fora a encendre.

Braulio (Ja desesperat): Per favor! No ho facen, esteu bojos. No em cremeu!

Alejandro (Apropant-se  a Braulio): Saps la diferència entre tu i el gat? A banda de valer

molt més que tu, que ets un vàndal… Tu pots pregar, suplicar, dar llàstima i el gat no, però

el por és el mateix, el dolor es el mateix,  i la humiliació es la mateixa.

José (Apropant-se  a Braulio i deslligant-lo): Vesten d'ací i no tornes a maltractar a un animal,

perquè ells senten igual que tu.

Joel: Si,ves-te'n, ara saps com es sent, espere que no tornes a fer-ho.

Braulio (Encara espantat i tractant de fugir): No, jo vos jure que no ho tornaré a fer mai, ho jure!

Braulio ix correguent del carreró i els amics es van quedar rient-se i xocant les mans per haver

salvat al gatet i aleccionat a Braulio.

L'obra l'hem triada d'aquesta pagina:

https://www.obrascortas.com/personajes/obras-de-teatro-de-5-personajes/

Àlbum ilustrat

ÀLBUM IL·LUSTRAT

KIKE I LES BARBIES

PARATEXTOS

¿Quin format presenta?

El format que presenta és d'uns paràgrafs acompanyats d’imatges que van relacionades amb el text que llegim. Podem veure que les lletres i paraules que formen el text tenen un gran tamany.

¿Per què penses que s'ha triat aquesta mida?

Pensem què han triat aquesta mida, per a què els xiquets puguen llegir i comprendre  amb major facilitat els textos.

¿Trobes que és l'adequada?

Sí considerem que és adequada aquesta mida, ja que ens permet llegir-ho amb major facilitat.

¿Col·labora el format amb la narració o en aquest cas no té tanta importància?

El títol, ¿ofereix una sinopsi o un indici clar del contingut o potser és més simbòlic?
El format del llibre fa referència al seu contingut, un conte d'entreteniment per a xiquets i xiquetes.
A més, el títol transmet una idea des del principi que porta a pensar al que ens compte en el seu interior.

¿La coberta i la contracoberta manifesten una sintonia? ¿Avancen informació del

contingut interior?

La portada refleja una introducción de la lectura en forma de ilustración.

¿I les guardes? ¿Com són? ¿Es relacionen amb la narració o tenen simplement una

funció ornamental?

Les guardes són blanques i pensem que no van relacionades amb el llibre, ja que com hem pogut veure en altres llibres, les guardes anaven molt relacionades amb la porta, pel color, figures, etc.

Pel que fa a la seua materialitat, ¿trobes que l'elecció del paper és important? ¿Per

què?

Si que és important l'elecció del paper, ja que quan més gros siga més durara per què aquest llibre si l’agafa un xiquet/a menuda serà complicat que arranque les fulles quan passe de pàgina.

¿Quina tipografia usa, tipus Helvètica o Times, majúscula...?

 Arial en tamaño grande.

¿Són importants els colors de les grafies?

No, son todas en negro.

ANÀLISI DEL TEXT ESCRIT

Anàlisi del que diu el text i del que no diu: ¿quina relació té el text amb la imatge?

Hi ha molta relació entre el text i la imatge, ja que quan llegim el text podem anar observant les imatges per a poder comprovar que anem antenent el que ens diuen

¿És breu i concís?

El text sí es breu i concís, ja que aquest text va dirigit per a xiquets menuts, i si els fiquem textos llargs no ho antendran

¿Aconsegueix crear una narració clara i ordenada?

¿Pots identificar el protagonista?

Si, ja que només llegint el títol del llibre i la introducció del text podem veure que ja parla del protagonista.

¿Quin és el fet que altera la quotidianitat del protagonista?

Tots els nens estan acostumats a jugar amb pilotes i jocs socialment coneguts com masculins. No obstant, el protagonista trenca amb aquesta visió discriminatòria.

¿El text està ben integrat a la pàgina?

Sí, i amb una estructura senzilla y adequada per als xiquets.

POSSIBILITAT D'ORALITZACIÓ DEL TEXT

¿Penses que és un bon text per a ser contat en veu alta?

Sí, i seria bo trobar una moralitat comuna en classe.

¿La presència dels diàlegs fomenta la lectura en veu alta?

Sí, a més podem donar un personatge a cada alumne.

RELACIÓ IL·LUSTRACIÓ I TEXT: EL TERCER ELEMENT

¿Quin és el grau de complementarietat entre la il·lustració i el text? ¿Hi ha una

concordança o l'un domina més que l'altre?

El grau de complementarietat entre el text i la il·lustració és completa, ja que com podem observar quan llegim l’àlbum veient que se complementen i van molt relacionades amb lo que diu el text.

Resum del llibre (Treball en grup)

L’àlbum il·lustrat que hem triat el nostre grup és “Kike y las Barbies” de Pija Lindenbaum, una escriptora de Suècia. El llibre esta dirigit per a tothom, però especialment per als xiquets de 5 i 7 anys. 

Aquest àlbum il·lustrat ens conta la historia de Kike, el qual és un xiquet que li agraden moltes coses, però en l’escola veu com unes xiquetes estan jugant a les barbies. I a KIke li entra la curiositat de jugar amb elles i al dia següent comença a jugar amb elles creant una historia, en la que finalemt s'uneixen tots els xiquets que estaben abans jugant al fútbol.

Com podem observar, la portada del àlbum ja ens parla de que tracta el llibre, ja que només llegint el títol i veient les diferents il·lustracions podem observar a Kike volent jugar amb les nines amb les seues companyes de classe. La guarda de l’àlbum és no va relacionada amb la portada, ja que és de color blanca.

Observant el llibre podem veure que les il·lustracions van relacionades amb la lletra, ja que si només llegirem lo que diu el llibre sense veure la imatge al xiquet li costaria relacionar-ho amb les coses que es diuen en el text. La lletra és gran i mostra un tipus de tipografia facil de llegir per als xiquets, ja que com hem dit anteriorment aquest llibre va dirigit especialment per a xiquets menuts. En les distintes pàgines podem veure que hi ha molt de color, el que fa cridar molt la atenció del xiquet. Les il·lustracions son bones i senzilles, facils d'entendre per als més menuts. 

Aforisme

Joan Francesc Mira i Casterà (Valencia, 1939) és un escriptor, antropòleg i sociòleg espanyol.

Els seus temes abarquen idees de la literatura occidental des de l’Antiga Grècia fins a l’actualitat.

Les seues primeres obres van ser El bou de foc i Un estudi d'antropologia social al País Valencià: Vallalta i Miralcamp, on explica la vida dels valencians. 

Un altre exemple que comparteix aquestes idees seria Els valencians i la terra. Més tard, el coneixement del món i de la història ha sigut un punt de partida molt important per a les seues reflexions i, per tant,

per a les seues obres.

Temes de Joan Francesc Mira: Amor en diferents moments històrics, la política defenia el

nacionalisme català

Cites de Joan Francesc Mira:

– Digueu la veritat. Així us vengeu.

– Endevinar els amics: aquest és el secret.

Rondalla

Tobias Iaschuk (company): Aquesta és una història que em va contar la meua iaia quan
jo tenia 6 anys (2005) a Argentina.

 Me la va contar abans de dormir-me en el llit i a penes se li podia veure la cara. Estava a punt

d’anar-me cap Espanya i és el millor regal que pot donar una iaia, una història que la
recordaré sempre.

EL MISTERI DEL PONT DE LA MANSIÓ

Feia més de 2 mesos que al poble no es veia llum solar. Com si fóra una maledicció al poble no

eixia el sol provocant una nit eterna i cada vegada més freda.

No era un poble gran, hi havia pocs habitants però tots tenien els seus aliments, els seus animals i,

malgrat la pobreça, eren llars feliços, excepte la mansió. La mansió estava a l’altra banda del riu,

s’accedia creuant un pont gegant de fusta però mai anaven allí. Era una zona molt plena d'arbustos

i matolls que feia que qui els travessa es perdera. No n’hi havia cap animal, cap persona, cap senyal

de vida. Era una mansió super vella, feta en fusta sense pintura i amb les finestres sempre tancades,

ningú del poble havia vist mai eixir alguna ànima d’aquella mansió, ni siquiera una mísera senyal de

vida com llum per la finestra o fum per la xemeneia.

En un moment d’eixa eterna nit, l’únic gos que n’hi havia al poble va sentir amb la seua avançada

oïda un soroll que només ell era capaç de sentir-ho, de segur que era un conill o un ratolí, i com

el gos estava famolenc va saltar la tanca i va començar a córrer cap on venia el soroll, directament

de la mansió… El gos va baixar al riu, el va creuar nadant i va tornar a pujar però aquesta vegada

al costat de la mansió. El poble sencer va escoltar els seus lladrucs demanant auxili. La seua ama,

que el va reconéixer immediatament eixí de sa casa i va anar corrent fins al pont a on de cop es

van deixar de sentir els lladrucs. La xiqueta mai havia estat tan a prop de la mansió, sempre li havia

fet por. Va tomar aire i va començar a creuar el pont. Quan arribà a la meitat la xiqueta no va poder

contenir les ganes i va explotar a riure en mig del pont.

- Auxili! No puc parar de riure! Hahahahaha!!

Els seus pares, preocupats, que no sabien que estava passant van anar cap ella i la van agafar per

tornar-la al costat del poble. A punt d’arribar a terra els dos pares es van mirar als ulls i a la vegada

van començar a plorar de la risa. Amb tota la família tirada a terra cridant a riallades van eixir els

veïns de les seues cases i es van apropar fins a ells. La xiqueta va poder alçar-se i va explicar

malament que el seu gos estava a l’altra banda del pont i que a l'intentar creuar-lo els va entrar

un atac de risa.

Ningú la va poder creure i un per un van començar a creuar el pont per intentar tornar al gos i un

per un van anar caient de risa en mig del pont. No podien eixir, es quedaven en mig del pont amb

un atac de risa que no podien quasi moure. Ho havien intentat tots menys un xiquet, l’únic que no

comprenia per què tots estaven morint-se de la risa. Aleshores el xiquet va pensar que el pont

estava maleït i va travessar pel riu. No li va passar res. Una vegada al costat de la mansió va veure al gos entrant per un forat, el va seguir. La mansió per dins

estava totalment buida i fosca i feia molt de fred, no era una mansió agradable en la qual va estar

molt de temps, aleshores el xiquet va agafar al gos i se’n va anar corrent de la mansió per la por que

li donava.

Tenia tanta por que se’n va oblidar de travessar pel riu i va creuar pel pont. A l'arribar a la meitat va

caure i va començar a riure com estava tot el poblat damunt i al costat del pont. El gos era l’únic ser

viu damunt del pont que no sentia cap problema.

Tots estaven a punt d’ofegar-se i la xiqueta va cridar al seu gos des del sòl per a intentar tocar-ho.

El gos va apropar-se a ella que estava en ple ata de risa i va començar a passar-li la llengua per la

cara, pel coll i després per la panxa, fins que va terminar de riure.

El gos havia acabat amb l’atac de risa! Havia d'acabar amb el de tots, aleshores la xiqueta li va

senyalar a tots els que estaven ofegant-se de la risa i el gos va començar a xuplar-los a tots.

Una vegada va tornar tot a la normalitat van decidir tornar tots a les seues cases i no tornar a creuar

el pont que es va quedar amb el nom de pont maleït.

L’únic que sabia que tot açò no era cap maledicció, era el gos. El gos havia anat al principi a la

recerca d'aliments cap a la mansió i es va perdre. Una vegada el xiquet el va rescatar va poder
menjar centenars i centenars de formigues que tenien tots els habitants al coll, panxa, braços...

Ara el gos no tornaria a passar més fam, sabia que podia anar al pont formiguer i menjar totes

les formigues que vulga.

Components del grup:

Lucía Tello Máñez

Nerea Torres Luján

Tobías Iaschuk

Jesús Pérez

Guillem Clemente